Habitar les fronteres

Fronteres, límits, confins, llindars… La frontera és un concepte ric en matisos i significats que es construeix a si mateix en un joc d’afirmacions i oposicions: tancament i obertura, temor i esperança, opressió i oportunitat, incertesa i futur… Més enllà de la definició de frontera com “una línia que marca el límit d’un estat o d’una cosa amb una altra”, la frontera és també un lloc de projecció cap a l’imaginari.

El mite de les Columnes d’Hèrcules parla de dues grans columnes, situades una a cada costat de l’estret de Gibraltar, que tenien la funció d’assenyalar el límit del món conegut a l’antiguitat. Era la frontera que limitava la terra i els mars que havien estat descoberts i navegats fins llavors per fenicis, grecs i romans, separant la Mediterrània -el conegut- de l’Atlàntic -el desconegut-. A l’altre costat es trobava el caos i les tenebres. La idea de les columnes representava la finalitat de la mar, el Non terrae plus ultra («No hi ha terra més enllà») llatí, sota la idea que el que es trobava més enllà no era transitable.

La frontera és, també, protagonista del camp semàntic de la immigració. Errabundeigs, nomadismes, pelegrinatges, invasions, exilis i colonitzacions han convertit la història de la humanitat en una història de les migracions. Així com aus, peixos i altres animals migren per alimentar-se o reproduir-se, els moviments de població humana sovint porten amb si causes econòmiques, socials i polítiques, causes que es tradueixen, en definitiva, en necessitats de supervivència.

En l’actualitat, el fenomen de la migració segueix el seu curs en la seva versió més tràgica. Cada dia, a la Mediterrània, en el pas entre Mèxic i els Estats Units, i en altres punts calents de la planeta, milers de persones intenten travessar una frontera, aventurant-se a un duríssim periple per les esquerdes del sistema. Mentrestant, les legislacions promogudes per les elits internacionals, com les polítiques migratòries de Trump o les de l’espai Schengen, impacten de forma devastadora contra qualsevol esperança per deixar enrere conflictes, guerres, persecucions o pobresa. I és que, actualment, migrar és com jugar a la ruleta russa. Segons l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), l’any 2019 es va saldar amb més de 1.200 migrants morts a la Mediterrània i 110.000 arribades a Europa, en el que suposa el sisè any consecutiu d’arribades multitudinàries. Aquestes dades demostren la fragilitat de la frontera i d’aquells que la creuen convertint-se en víctimes d’una violència institucional que actua en nom del neoliberalisme més extrem, que viola els drets humans, i que perpetua l’hegemonia colonial en mans de governs i corporacions.

Però la frontera no és únicament el límit geogràfic o polític d’un estat o regió, o el símbol de la migració. La frontera és, sobretot, un espai metafòric, un lloc mental necessari per a la conceptualització de la nostra identitat en un exercici de posar ordre dins el caos. I és que des que naixem, habitem un espai marcat per la diferència, sent classificats per un nom i un cognom, un passaport, una nació, un gènere, un color de pell, una orientació sexual, una llengua i un llarg etcètera d’etiquetes que actuen com a límits en la nostra relació amb el món. La paraula Dhwer, una de les denominacions més antigues del món indoeuropeu, designa alhora la porta i la frontera, però vistes des de l’interior, separant el de dins i el de fora. És, en conseqüència, el símbol de la comunicació i de la separació d’un món amb l’altre. En aquesta dicotomia, la seguretat i el poder recolzen el de dins, garantint un refugi que ens abraça. Per contra, “l’altre costat” és entès com allò que és estrany, exòtic, hostil. Un espai desert i salvatge que pertany al de fora, a l’àmbit del desconegut i perillós. Per a molts, travessar la frontera representa també una forma de transgressió i d’autoafirmació, un “conèixer-se a si mateix” fora dels patrons adquirits i impostos per una cultura que ens és donada. La frontera es converteix llavors en una seductora crida pel curiós cansat de la monotonia de la quotidianitat; per l’inquiet que vol viure excitants aventures; per al inconformista que vol trencar els rígids motlles d’una estructura que considera obsoleta. I és en aquest ” travessar la frontera” on vam deixar enrere “la realitat” per endinsar-nos en un món imaginari ple de possibilitats.

Dels limes romans fins al món globalitzat d’avui, la frontera pot representar simultàniament el paper de pont i de barrera. Però de vegades, tot i l’obstinació de molts estats per mantenir la rigidesa de les fronteres, no hi ha barrera ni supremacia que valgui. La crisi de la covid-19 ha vingut a qüestionar molt del que crèiem sòlid en els pilars de la Unió Europea, convulsant la totalitat dels actors econòmics, socials i polítics a escala planetària. Dins l’escenari geopolític, la pandèmia ha desbaratat per complet el tauler d’escacs de sistema-món imposant una Pax Coronavírica en tots els fronts de guerra. Una pandèmia que ha posat en voga la fragilitat d’un sistema sanitari totalment col·lapsat, deixant milions de morts a l’esquena, convertint la realitat ordinària en una distòpia on la vigilància digital suposa el sacrifici d’una part de la privacitat individual. I és que els virus no entenen de fronteres.

Ara bé, ¿pot la frontera ser un lloc habitable en si mateixa? Definida per la seva condició de transitorietat, la seva naturalesa sembla ser un no-lloc deshumanitzat i sense identitat. No obstant això, el pensador Homi Bhabha va denominar “tercer espai” a l’espai híbrid format per la mescla de dues narratives culturals diverses. No es tracta d’un lloc geogràfic, sinó més aviat d’una condició formada per les influències de diverses cultures. Aquesta definició cobra tot el seu sentit en el món globalitzat actual, on les persones neixen en un lloc i viuen en un altre, fent que el seu espai mental no estigui en cap d’ells, sinó en un tercer, barreja de tots dos i de moltes altres circumstàncies. En aquest sentit, ens preguntem, per què les fronteres no prenen gruix per generar un espai híbrid de pertinença?

Fotolimo neix d’aquesta convicció. Més enllà de la línia com a límit o mur, però també de la versió naïf de diversitat cultural com a espai feliç de convergència de cultures, ens acollim a la idea d’entre-mig, com un “tercer espai” d’indeterminació, una “terra de ningú” on les identitats i les fronteres estan en suspens, o en vies de redefinició. Convençuts del paper de la imatge com a vehicle per a la transformació social, som un festival que pretén habitar la frontera de manera plural, fomentant el pensament crític a través de la creació fotogràfica i les arts visuals. Volem fer-ho des d’una postura revolucionària que, partint de la utopia com a mitjà de transcendència, creu en la necessitat d’una nova epistemologia de les fronteres que té en compte els límits conflictius de la identitat en el món. Situat en un enclavament transfronterer únic, el festival FotoLimo ha trobat el marc ideal per reflexionar sobre la frontera des d’una mirada lúdica, col·lectiva i transformadora, buscant habitar la porositat de la frontera mentre imagina, crea i s’enriqueix de les noves formes d’hibridació cultural tan pròpia del món globalitzat d’avui.