SANNE DE WILDE – L’ILLA DELS DALTÒNICS

Quan Sanne de Wilde va visitar l’illa de Pingelap, on un nombre inusualment elevat d’habitants és daltònic, va passar immediatament a formar part de la família. Al llarg del camí, va descobrir que ser daltònic pot obrir una perspectiva completament nova sobre com interactuem entre nosaltres i les maneres en què ens influeixen les paraules i els colors. En aquesta xerrada, Sanne explora les maneres en què el daltonisme pot conduir a què veiem més, creant una comunitat unificada i sana.

ESTRET DE BERING – LOURDES GROBET

Al cor d’un panorama dominat pel ciberespai, el cas de la colonització d’Amèrica a través de la migració massiva de grups humans des d’Àsia sembla ser el punt de partida del debat ideològic. No obstant això, no només és possible tenir avui en dia evidències arqueològiques que debiliten aquesta hipòtesi, sinó que també ens obliga a desconstruir els límits conceptuals de la idea de “colonització”. Si bé la “colonització” pot referir-se exclusivament a les estructures de dominació política, també és important entendre-la com una dinàmica de reformulació dels espais socials a través de la migració i la interacció de diferents grups humans.

L’origen d’aquest projecte té les seves arrels en les imatges que se’ns presenten de refugiats. Imatges violentes i terriblement mortals.

El que proposo és una forma de veure, de mirar a través d’un prisma singular i, en el cas concret d’aquest projecte, de reflectir un desig de futur que subjau en el desig de viure. Imatges que van més enllà de la mera qüestió dels refugiats, que ens concerneixen a tots perquè sembrar les llavors del futur és un acte col·lectiu, una postura a prendre. El que importa aquí és el gest, el moviment que caracteritza cada sembrador i sembradora. El rostre porta una màscara, un símbol fort que, per a alguns, es tradueix en pèrdua d’identitat, i el rostre, el rostre real, porta les cicatrius d’un profund desencís. Demà, ja que parlem del futur, demà cauran les màscares i les fronteres no seran més que un record vague d’aquells anys passats en el subsol de les nostres identitats plurals.

Els textos que acompanyen cada retrat fotogràfic expliquen una història. Aquests comencen amb les mateixes paraules de cada sembrador, que desenvolupo en forma de conte. Es tracta de fotografies, dubtes, somnis, màscares, fronteres… No és un comentari sobre la imatge, sinó més aviat un “fora de camp” del que constitueix el material d’una imatge. Una història que ens concerneix a tots perquè tots tenim una història única per sembrar.

A la fi del segle XVIII, un tifó catastròfic va arrasar Pingelap, un diminut atol de l’Oceà Pacífic. Un dels supervivents, el rei, era portador del rar gen de l’acromatòpsia, que provoca un daltonisme total. El rei va tenir molts fills i, amb el pas el temps, la seva condició hereditària va afectar la comunitat aïllada i la majoria dels illencs van començar a veure el món en blanc i negre. L’acromatòpsia es caracteritza per una extrema sensibilitat a la llum, una visió deficient i la incapacitat total de distingir els colors. En Micronèsia, els acromàtics s’adapten al seu reduït nivell de funcionament visual (a causa de la manca de recursos com ulleres de sol i vidres tintats) utilitzant estratègies visuals com parpellejar, aclucar els ulls, protegir-los o posicionar-se en relació amb les fonts de llum.

Retratar els illencs als quals els seus compatriotes anomenen “cecs” va donar lloc a una selecció conceptual d’imatges que emmascaren o potencien els seus ulls, el seu rostre o la seva “visió” i conviden a l’espectador a entrar en un món de somni de possibilitats acolorides. El color és només una paraula per als que no poden veure-ho. Si els daltònics pinten amb la seva ment, com colorarien el món, els arbres, a si mateixos? La llum del dia és massa brillant per suportar-la, la llum de la lluna converteix la nit en dia. Les flames s’il·luminen en blanc i negre, els arbres es tornen roses, mil tons de gris, un arc de Sant Martí reinterpretat. En iniciar la meva investigació visual a Micronèsia, vaig intentar trobar formes d’imaginar com veuen el món les persones amb acromatòpsia. Vaig experimentar amb diferents formes de fotografiar, tractant de veure l’illa a través dels seus ulls. “L’illa dels daltònics” es compon de tres tipus d’imatges: fotos digitals “normals” en blanc i negre, imatges infraroges i foto-pintures. En conjunt són intents metafòrics de visualitzar com veuen el món els daltònics.

220 és el número de l’habitació d’hotel on es van conèixer alguns dels membres fundadors del col·lectiu mentre participaven en un festival de fotografia a Alger. Aquest nom és un homenatge a aquesta reunió improvisada i a les connexions que van sorgir d’ella. El desig de crear aquest grup es va deure principalment a la necessitat d’oferir un espai d’intercanvi, reflexió i treball en comú en un entorn que no tenia aquestes experiències col·lectives a Algèria. Els seus enfocaments i llenguatges visuals varien, però comparteixen el mateix desig de fotografiar les seves realitats de forma personal i subjectiva, per explicar les seves històries i aportar altres perspectives del que és Algèria avui.

Collective220 és una narració fotogràfica ancorada en zones diverses i disperses del territori algerià, que explica històries de persones, ciutats i espais. Aquest col·lectiu pretén ser un vast camp d’experimentació i aprenentatge per a cada membre, amb les seves diverses matèries, tècniques i eines. A més de ser una mena de laboratori intern compartit, 220 és una manera de crear vincles externs per fomentar els intercanvis amb fotògrafs, artistes i altres col·lectius de tot el món.

Durant aquesta residència de dos mesos, l’Àgata Skupniewicz ha treballat el concepte de frontera amb el seu enfocament artístic interdisciplinari i immersiu. El projecte combina documents i imatges dels arxius socials de Casa Planas sobre el patrimoni cultural, però també les seves pròpies fotografies sobre el patrimoni natural de l’illa com a frontera natural. El paisatge contemporani sorgeix en la seva dicotomia entre l’interior i l’exterior, entre l’accés i el límit, tractant els tons grisos i les transicions líquides. El projecte es basa en el seu propi viatge, el del seu cos, en trànsit a Mallorca, objectivant el viatge i la frontera (política i geogràfica).

Exposició de la residència “LandLimo”. Un projecte impulsat per l’Euroregió, Fotolimo i Casa Planas Centre d’Investigació i Cultura contemporània.

A Céret, un pont, un objecte que connecta, un objecte que divideix.

La frontera no és pas el riu que cal travessar, la frontera està en la visió del nostre món i en el qüestionament d’aquesta zona en la perifèria de la ciutat, d’aquesta frontera urbana que el projecte amenaça de fer desaparèixer. Una zona en el límit, habitada per una població molt variada.

Durant la meva residència a Céret, vaig conèixer a persones del col·lectiu “Bien Vivre” a Vallespir, que des de fa anys lluita contra la construcció d’un nou pont. Al seu costat, vaig descobrir tota l’extensió de l’àrea impactada per aquest projecte, i  als diferents individus, tots afectats per la construcció del nou pont: agricultors obligats a vendre els terrenys que han treballat durant 26 anys, famílies obligades a deixar els llocs de la seva vida, opositors a la urbanització d’aquestes terres. Aquest projecte fotogràfic presenta algunes instantànies com un retrat creuat d’aquestes persones, aquest territori i les històries que alberga.

En els confins dels Pirineus i la Mediterrània, el paisatge està travessat per camins i carreteres, esquitxat de pobles i llogarets en cada extrem dels rius que queden secs durant una part de l’any. Travessant el massís de l’Albera, xocant amb una paret cega per aquí, una roca esmolada per allà, la ruta pren camins inesperats i es resigna a les desviacions. Tornant sobre els seus passos, contornejant-se, formant carrerons sense sortida on hauria de produir-se l’intercanvi. El massís d’esquist adquireix l’aire d’una illa daurada on les fosques roques estan esculpides pels elements i la història de la humanitat.

L’obra presentada és un extracte del treball fet durant la residència Fotolimo duta a terme en col·laboració amb el Memorial del Camp de Rivesaltes en 2019-2020.

Mostra de les obres seleccionades a través de la convocatòria “Frontera” oberta als alumnes i exalumnes de l’escola de fotografia L’Observatori de Barcelona. Una selecció de 30 fotografies sobre el tema de frontera abordat des del sentit més ampli de la paraula.

A Ignoscentia l’artista descriu i processa les seves pròpies experiències d’abús sexual infantil. Radicalment subjectiva, però globalment aplicable, aconsegueix obrir el tema als altres utilitzant imatges subtils que solen funcionar com a metàfora i, per tant, deixen espai per a la pròpia interpretació. Combina diferents mètodes com ara la fotografia, el vídeo, el so, l’escriptura, el disseny gràfic i múltiples capes de material com ara velles fotos familiars, imatges destruïdes, autoretrats i objectes trobats.

Es tracta d’una revelació autoreflexiva, però també serveix com a terreny d’identificació, tenint en compte que les estadístiques estimen que entre una de cada tres i una de cada cinc dones patirà abusos sexuals al llarg de la seva vida.

Ignoscentia mostra a l’espectador en diferents nivells el que l’abús sexual pot significar en la vida d’algú, abordant les emocions vagues que sovint són difícils d’expressar només amb paraules. A més, pretén recordar a altres supervivents que no estan soles i pot ajudar-los a reflectir els seus propis sentiments.

Tinc 32 anys. Miro a la meva càmera. La meva càmera serà el meu instrument d’anàlisi, la meva teràpia.

Fotografiaré el meu cos per obligar-me a mirar-lo, per conèixer-lo. A partir d’ara no serà un camp de batalla, sinó un company de lluita. Em fotografiaré perquè quedi constància d’aquest procés, perquè altres persones ho vegin i se sentin menys soles.

La meva manera de fer-me visible, de reclamar el meu espai al món després d’una vida sencera intentant fer-me més petita, en una societat sense espai ni representació per a les persones grasses.

Lilou és el sobrenom que va rebre el meu germà gran Antoine. Com l’heroïna de Luc Besson a “El Cinquè Element”, és una persona excepcional que viu en un món diferent dels altres. Al seu propi univers.

Antoine és un adult de 32 anys amb autisme greu que viu a una residència medicalitzada a Normandia, França.

Lucie Hodiesne Darras vol destacar la vida quotidiana del seu germà, del seu món.

I a través de la fotografia, ser l’intèrpret del seu llenguatge sense paraules.

Bestiari de Fèmines és una proposta d’autoretrats fotogràfics on l’artista construeix màscares amb matèria orgànica, per donar vida a diverses criatures, verbalitzades des de paraules que són utilitzades en el llenguatge quotidià per denigrar les dones i associar-les al món animal.

En el context actual, en què s’han obert debats sobre problemàtiques de gènere, hi ha encara fissures que evidencien maneres violentes en què s’ha concebut a les dones i la natura, específicament en la figura dels epítets animals. En la cultura occidental se sol etiquetar les dones, designant-les amb noms d’animals per insultar-les i per remarcar comportaments èticament impropis o aspectes físics que no s’ajusten al cànon de bellesa. Per exemple, quan se’ls crida guineu, gossa, escurçó, truja, etc.

La materialitat amb la qual es fabriquen les màscares són pells i entranyes d’animals com ara pollastre, porc o peix, elements que no s’utilitzen necessàriament per al consum alimentari, construint així obra amb les deixalles de la indústria càrnia.

És important recalcar que en la realització del projecte no es va fer mal ni maltractar cap animal, per contra, és una manera d’homenatjar corporalitats que són rebutjades.

De nena, havia de llegir el salm de David dues vegades al dia, al matí i a la nit, segons manaven les regles d’oració.

Llavors vaig sentir el meu ser a través del dolor: “… el subjecte (des del cristianisme) és el que pateix. On hi ha una ferida, hi ha un subjecte”, diu Roland Barthes a “El discurs de l’amant: Fragments”. Ara reviso els meus records des de noves perspectives. Però cap nova autodefinició (atea, feminista, espectadora…) em treu completament del paradigma cristià, on la voluntat deriva del dolor i el trauma.

Déu, com a projecció del meu pare rebutjant, em va fer voler cridar l’atenció a través del pecat. La mateixa paraula “pecat” sempre ha tingut una connotació sexual per a mi. Del text del Nou Testament vaig aprendre que Déu no va venir als justos, sinó als pecadors, i això va determinar l’estratègia del meu comportament durant molts anys. Maria Magdalena es va convertir en un exemple que seguiria com a dona que vivia fora dels tabús. El pecat va ser interpretat per mi com una rebel·lió, una nova sinceritat i el dret a la subjectivitat.

En aquest projecte, vaig decidir recrear alguns esdeveniments significatius de la meva vida a través de la fotografia, per mirar-los des de fora, com ho fa el Déu en el qual no crec.

Cada imatge correspon tant a un record traumàtic com a una línia del salm.

A vegades no fa falta molt per sacsejar una muntanya d’esperança, per destruir grans somnis, per destruir la poca fe que ens quedava després de tocar fons. A vegades no fa falta molt perquè ens qüestionem la nostra pròpia humanitat.

En una França ja profundament desigual, on les paraules llibertat, igualtat i fraternitat, més enllà de la seva bellesa sonora, no són més que vestigis d’una humanitat desconstruïda, la Covid-19 ha vingut a posar de manifest la hipocresia i la mala fe dels que poden ajudar, però no sempre ho fan com cal, quan s’ha de fer i per a qui es deu.

Sí, hi són, als carrers. Gairebé a tot arreu. Visibles o invisibles, però en absolut ocults. Són allà perquè no tenen llar. Viuen on poden, com en un món paral·lel, un “altre món” amb altres codis: el món dels “sense sostre”. Sorpresos per la Covid-19 i per les mesures de contenció adoptades per les autoritats franceses, els indigents no confinats han vist com la seva vida feia un tomb, trobant-se, des de l’esclat de la pandèmia, en una situació incòmoda que no podien preveure. Les autoritats diuen que la gent ha de romandre confinada a casa seva. Però, què es fa quan no hi ha “casa”? Què es fa quan es viu al carrer?

Els carrers s’han buidat. Pidolar és impossible. Creuen haver estat oblidats en aquesta crisi sanitària. Abandonats a la seva sort als carrers deserts de la ciutat, animen alguns espais insospitats habilitats com a refugis temporals, mentre esperen… Fins llavors, hi són. Lluitant contra el mal temps i contra la policia que intenta desallotjar-los. Però, a on poden anar en aquests temps de toc de queda, quan la calma dels carrers fa més visible i reveladora la seva presència silenciosa?

Migrar i Resistir és un testimoni vital i imprescindible, necessari per conèixer la realitat de la crisi humanitària que està succeint ara mateix al nostre continent.

El llibre, escrit en primera persona, narra l’experiència de la Mònica, una dona que comença fotografiant, documentat i denunciant la situació que pateixen els que arriben i que acaba fent de voluntària a diferents camps de refugiats. Durant tres anys, l’escriptora, coneix homes i dones que han fet l’impossible per començar una nova vida, lluny de la guerra, la misèria o l’opressió i que s’han trobat amb una Europa cruel que no respecta ni el dret a la vida. De la mà honesta de la narradora, veiem com voluntaris independents i activistes lluiten per humanitzar situacions mentre els polítics i una part de la societat miren cap a una altra banda.

Un relat de resiliència i resistència, però, sobretot, de dignitat i d’amor cap als altres.

“No m’ho perdis” són les paraules i els silencis del Bilal. És una reflexió́ sobre el procés migratori dels joves migrants sense referents adults.

Hi ha una ruptura amb certs elements culturals, socials i simbòlics, la constància de perseguir uns somnis, l’angoixa, la frustració́, la cerca de noves zones de confort i de cures. Es tracta d’abordar certs conceptes que travessen i interpel·len la nostra subjectivitat.⁠

The Backway és un projecte transmèdia basat en la investigació periodística i la imatge documental sobre les principals rutes migratòries d’Àfrica a Europa. Davant les contínues imatges de migrants creuant -i naufragant- a la Mediterrània, el nostre objectiu era respondre a la pregunta: Què passa abans d’arribar a la mar Mediterrània?

Des de 2014, més de mig milió de persones (648.433) han arribat a les costes europees creuant la Mediterrània Central. Aquesta ruta que passa per Líbia, i que s’estén més de 7.000 quilòmetres i creua el desert de Sàhara, és també la més mortífera del món. 18.426 persones han naufragat intentant arribar a Europa des de 2014. L’Organització Internacional per a les Migracions estima que els desapareguts en el desert són gairebé el doble -unes 30.000 persones-, tot i que no hi ha dades oficials ni ningú que busqui els cadàvers sota la sorra.

Però la migració africana no són xifres, rutes o morts. Són persones. La migració és la desesperació d’un jove que no troba feina, la incertesa i el neguit dels familiars que es queden a casa. És l’esperança que l’ésser estimat torni algun dia i l’acceptació de l’avi que mai més tornarà a veure el seu net.

A The Backway, hem viatjat a set països de la principal ruta d’Àfrica Occidental a Europa -Gàmbia, Senegal, Sierra Leone, Mali, Níger, Tunísia i les aigües territorials líbies- per apropar-nos a les persones que protagonitzen aquest fenomen clau del segle XXI. El nostre objectiu era entendre els motius i el context que empenyen a les persones a migrar, així com donar visibilitat a les vulneracions de drets humans i els efectes reals de les polítiques migratòries de la UE i els seus aliats.

Davant d’un ordinador, les distàncies ara es redefineixen. Qui està prop i qui està lluny, quan el sentiment de pertinença el defineixen els espais virtuals? La capacitat de transcendir la proximitat física a través de mitjans tecnològics ens obliga a reflexionar constantment sobre com s’està redissenyant actualment la consciència del nostre propi lloc en el planeta.

Les identitats es construeixen més enllà de les fronteres ètniques i la sobirania nacional. La capacitat de moure tant físicament com virtualment pel planeta ens recorda com l’esperit nòmada va moure els primers grups humans a la recerca de nous espais.

Al cor d’un panorama dominat pel ciberespai, el cas de la colonització d’Amèrica a través de la migració massiva de grups humans des d’Àsia sembla ser el punt de partida del debat ideològic. No obstant això, no només és possible tenir avui en dia evidències arqueològiques que debiliten aquesta hipòtesi, sinó que també ens obliga a desconstruir els límits conceptuals de la idea de “colonització”. Si bé la “colonització” pot referir-se exclusivament a les estructures de dominació política, també és important entendre-la com una dinàmica de reformulació dels espais socials a través de la migració i la interacció de diferents grups humans.

En escriure això, no volem negar la violència que va acompanyar la imposició de patrons polítics de dominació, sinó evocar l’esperit dels primers grups nòmades per ressaltar com l’espai virtual redefineix la mobilitat dels éssers humans al món.

“Cos Frontera” és un laboratori d’experimentació on desenvoluparem una sèrie fotogràfica inspirada en l’expressió del cos com un nou camp de creació visual. Tornarem la mirada cap a dins i ens submergirem en la poètica de la imatge.

En paraules de Wim Wenders: “Fer fotografies és un acte en dues direccions: cap endavant, dispara la fotografia i cap enrere registra una radiografia de la ment del fotògraf en mirar directament a través del seu ull al fons de la seva ànima”.

L’objectiu serà construir un espai comú, on imaginar noves possibilitats i relacions amb aquestes empremtes d’una mateixa i d’un nosaltres i traduir-les en imatges. El resultat final es concretarà en una creació col·lectiva on reflexionarem sobre les vivències sorgides al taller.

No cal experiència prèvia en fotografia ni en treball corporal.
Tots els cossos són benvinguts.
Materials necessaris: Roba còmoda, càmera compacta / reflex o telèfon mòbil.

Ainhoa Valle: Fotògrafa freelance i Llicenciada en Comunicació, es forma com a terapeuta Gestalt (Institut Gestalt – 2013) i en el postgrau de Treball Corporal Integratiu (TCI – Luis Carbajal) entre d’altres. Especialitzada en la facilitació de projectes de fotografia participativa i terapèutica amb diferents col·lectius de persones migrants, menors o amb diversitat funcional, col·labora regularment amb institucions, associacions i projectes educatius i d’art participatiu.

Tens un projecte fotogràfic en curs i vols que un expert revisi el teu treball? Tens un projecte fotogràfic acabat i vols donar-lo a conèixer o obtenir assessorament d’un expert? Participa als visionats de portfolis!

El festival FotoLimo et convida a presentar el teu treball a professionals de la fotografia, comissaris d’exposicions i directors de centres d’art francesos.

L’ús de la fotografia digital per milers de milions de persones a tot el món és un fet social. Aquests nous usos, que trenquen fonamentalment amb els de la fotografia cinematogràfica, són part del desenvolupament planetari del neoliberalisme que permet la interconnexió entre persones a través de noves eines, smartphones i xarxes socials. André Rouillé ha construït aquest llibre al voltant de l’enllaç entre el desenvolupament de la fotografia digital i el del neoliberalisme.

Exposició a Barcelona

L’art sempre ha acollit el sexe i la transgressió amb els braços oberts, des de l’art rupestre i les inscripcions fàl·liques o vulvars, fins als retrats andrògins de Leonardo da Vinci, passant per fotografies eròtiques transgènere del Pierre Molinier i les intimitats vívides del Larry Clark o la Nan Goldin, el gènere, la sexualitat i la transgressió impregnen l’art permanentment.

Què podria ser més obvi que el fet que la fotografia sigui també el teatre de representacions i demandes sexuals atípiques?

Gènere, sexe i transgressió no és la primera ni l’última de les exposicions que examinen la qüestió.

Aquesta mostra reuneix 10 fotògrafs i fotògrafes que, cadascun a la seva manera, ens parlen de la seva relació amb el cos, el gènere i certes formes de sexualitat en gran part mesura tabuitzades.

No és d’estranyar que en aquesta selecció quatre d’elles siguin cubanes. Després d’haver condemnat durant molt de temps els costums qualificades de “desviades”, el famós petit país llatinoamericà està avui de fet a l’avantguarda en la recerca sobre el canvi de sexe.